TEMPS

El dia s’anava apagant mentre ella passejava amb la calma d’aquells que ja ho tenen tot fet. Amb la mà, anava tocant les parets de pedra, que es desfeien entre els dits, exactament igual que quan era petita. I es va fer de nou la mateixa pregunta. Com pot ser que si es desfan a les meves mans, amb els anys i anys que tenen, encara segueixin dempeus? Estic segura que tothom les toca, on està el secret perque aguantin tant? I quan aixecà la mirada, va tornar a veure la porta, la seva porta. Amb els dits resseguí les línies de les inicials, era com un ritual. Va fer-ho quan se’n va anar, i ara ho feia per avisar que ja era aquí, que havia tornat. I asseguda a l’escaló del carrer, va entendre perque les pedres no es desfeien. Elles eren com els sentiments, que es comparteixen, es regalen, ens els tornen entre llàgrimes, els desfan com si no tinguessin valor, els desitgen sabent que no els tindran, els admiren, ens els roben i utilitzen, i tot i el temps, continúen allí, desgastats, però dempeus. Com els seus en aquell moment. Podia sentir-los vius, d’un intens tan clar, que el temps havia tornat enrere, i la nena que jugava a la porta de casa mentre imaginava com seria el món allí fora li envaia la mirada. 

©brisam

• En Català