Mònica Socías Güell
Mar i lletres

Tanco els ulls, imagino un somni i el sento meu. Busco les paraules i les lligo al pensament, les vesteixo amb ànsies d’aventura, i faig néixer els personatges per omplir-los d’emocions, modelar-los amb passió, entrellaçant les seves vides, entre descobertes, intrigues i traïcions. Escriure, per mi, és un viatge sense retorn, on cada lletra et regala les ganes de més. En aquest espai literari, hi comparteixo part d’aquest viatge amb vosaltres. Benvinguts al meu món. ©Brisam.

Prosa

Llàgrimes

Per a 27 juny, 2017

Daurades torres al sol, vestigis del que algun dia fou, un castell on sa princesa, passejava sa bellesa. Però cap conte és el que és, sense un xic de tristesa i una mica de sorpresa. Cada capvespre sortia, passejant entre les torres, contemplant fins al final, com s’amagava el sol. Els soldats que l’observaven, expliquen que en sa mirada, s’esguardava l’esperança, fins que el dia s’acabava, i aquesta es tornava en tristesa i enyorança. I al matí quan albirava com s’aixecava l’albada, tornava a tenir la mirada, esperant una arribada. Ni soldats ni cavallers, ni princeses ni guerrers, mai gosaren preguntar-li el motiu de tan dolça melangia, que tots els seus dies omplia. I així passaren els mesos, i la princesa seguia el seu ritual cada dia. Sempre duia a les mans, un llibre que els era estrany. Uns parlaven d’un quadern, d’altres de bruixeria, però el que ningú no sabia era que en aquelles pàgines, la seva vida hi havia. Era el regal que l’omplia, de l’amor que present no tenia. Era l’únic que l’unia a aquell amor que en silencia vivia. Però els anys passaren en va, i la tristesa la devorà. Fins que una tarda d’estiu, mans a la torre enganxades, deixà caure aquell llibret, i a la vegada una llàgrima, i darrera, una altra més. Diuen que de dues llàgrimes, en brollaren tantes més, que anaren desfent cada torre, que anaren desfent el castell, i que encara avui en dia, entre la sorra i la sal, entre les torres que els nens i els que no ho són tant, abandonen a les platges, pot escoltar-se la pena que l’escuma vesteix de blanc, d’una bella princesa, que mai va deixar d’estimar, que mai va deixar d’esperar.

©Brisam

ETIQUETES
POSTS RELACIONATS
Pósit

6 novembre, 2018

No vull deixar-me un t’estimo

23 abril, 2018

prosa - Eterns
Eterns

5 desembre, 2017

ESCRIURE UN COMENTARI